Democràcia cameral

Ja fa més de dos anys i mig que, en un article d’opinió publicat en aquest diari, Francesc Francisco-Busquets es preguntava per les raons que devien motivar la penjada d’una enorme pancarta al balcó de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona amb el lema «Democràcia!». Un cartell que no crec que hagi tingut mai permís municipal però ja se sap que l’Ajuntament fa ulls grossos en segons quins incompliments de la normativa. Que jo sàpiga, però, les especulacions i les qüestions que plantejava l’articulista no han obtingut resposta. Sembla prou evident que, efectivament, potser no vivim en el millor país del món i que les coses sempre es poden millorar, però no es pot dir sense mentir que no vivim en una democràcia plena, entesa aquesta, és clar, en la participació activa de la ciutadania en els afers públics a través dels seus representants, l’acompliment de les lleis i les plenes garanties dels drets i deures de tothom.

featured-image

Ja fa més de dos anys i mig que, en un article d’opinió publicat en aquest diari, Francesc Francisco-Busquets es preguntava per les raons que devien motivar la penjada d’una enorme pancarta al balcó de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona amb el lema «Democràcia!». Un cartell que no crec que hagi tingut mai permís municipal però ja se sap que l’Ajuntament fa ulls grossos en segons quins incompliments de la normativa. Que jo sàpiga, però, les especulacions i les qüestions que plantejava l’articulista no han obtingut resposta.

Sembla prou evident que, efectivament, potser no vivim en el millor país del món i que les coses sempre es poden millorar, però no es pot dir sense mentir que no vivim en una democràcia plena, entesa aquesta, és clar, en la participació activa de la ciutadania en els afers públics a través dels seus representants, l’acompliment de les lleis i les plenes garanties dels drets i deures de tothom. Perquè, doncs, el clam que llença la Cambra de Comerç? Hi he donat moltes voltes i finalment he arribat a la conclusió que potser cal mirar-ho des d’una altra perspectiva. Una explicació podria portar-nos a pensar en un moviment intern segons el qual la Cambra hagués decidit de sobte que era el moment de fer públiques les seves pròpies vergonyes reclamant, en el seu cas, autèntics processos democràtics tant en les eleccions camerals com en llur funcionament ordinari.



Recordem que el Decret 13/2010 de 3 de desembre i la Llei 2/2011 del 4 de març, va eliminar l’obligatorietat que fins llavors tenien les empreses de pagar la «quota cameral». Atès que a partir d’aquella data els pagaments eren voluntaris i, en aquest país, el voluntarietat deixa molt que desitjar, els recursos de les Cambres de Comerç es varen reduir dràsticament fins el punt que, en alguns casos, estigueren a punt de tancar les portes ja que bona part de les seves funcions es podien fer a través de les associacions patronals, la FOEC en el cas de Girona. Va ser aquella una llei democràtica votada pel Congrés de Diputats que de ben segur no devia caure gaire bé entre els òrgans camerals, però la veritat és que amb esforços i voluntats, aquests organismes de gestió empresarial es varen poder refer i varen adequar els serveis i la pròpia estructura de l’organisme als nous pressupostos econòmics que, un cop superat l’ensurt del decret que duia el número de la mala sort, es va tirar endavant gràcies a l’esforç voluntari de moltes empreses que varen apostar decididament per la seva continuïtat.

Potser la reclamació de democràcia de la Cambra es refereix al sistema d’elecció dels seus membres. La participació sempre és molt baixa, la comunicació feble i escadussera i, com a resultat, el sistema «democràtic» de participació se’n ressent i aleshores cal fer trucades per assegurar cobrir els llocs en cadascuna de les rames d’activitat empresarial a la vegada que s’estimula la gent per anar a votar, un sistema que suposo s’ha modernitzat i ara es deu fer via WhatsApp o correu electrònic. Tot molt democràtic.

Just tres anys abans de la reflexió de l’exsubdelegat del Govern a Girona l’enyorat cronista no oficial Joan Ribas publicava un article al voltant de la realitat de la Cambra de Comerç de Girona, un tema que per qüestions professionals ell coneixia prou bé i, davant la inacció continuada d’aquest organisme gironí, reclamava que recuperés «l’eficàcia i la imatge que havia tingut en temps dels presidents Sarasa, Ferrer i Ginés» al temps que reclamava que fos capaç de liderar «el canvi en l’àrea mercantil que li pertoca». No crec que n’hagin fet gaire cas. Això sí, han mantingut aquesta pancarta al balcó que hom suposa reclama amb insistència allò que els manca en la seva pròpia casa.

Ara el cartell està brut, esquinçat i a punt de caure. Francament, m’hagués agradat veure aquesta pancarta penjada en temps del franquisme, però si acceptem com a bo que en política s’hi val tot menys fer el ridícul ja començaria ser hora que la Cambra s’apliqués aquesta màxima i tragués d’una vegada aquest drap plastificat del seu balcó. n Subscriu-te per seguir llegint.